 |
|
Calascoves està
formada per dues unitats de cala associades cadascuna d’elles a dues conques
torrencials: el barranc de Son Domingo per la banda més occidental i el barranc
de Biniedrís pel costat oriental. El resultat és una cala de tipus mixt, amb
una profunditat de prop de 400 metres cap a l’interior. Es tracta d’una cala
fortament encaixonada, amb parets rocalloses verticalitzades de fins a 20
metres a l’entrada.
També presenta
terrasses a les zones internes de la cala. Hi destaquen dominis torrencials i
càrstics. I aquests darrers són els que han
donat lloc, a les parets dels barrancs, a infinitat de petites coves, forats i
barbacanes de forma natural.
Actualment, s’hi poden observar zones amb caigudes de blocs.
A les parts més
internes de les dues cales s’hi troben dues platges de petita mida, de
composició mixta d’arena i còdols de gra mitjà. Les platges estretes i
encaixonades dins cales de parets rocoses poques vegades desenvolupen un sistema
dunar, ja que presenten domini mixt fluviomarí en el qual les
arribades d’aigua de la zona interna no permeten el
desenvolupament de morfologies permanents. Habitualment, el sistema dunar queda
reduït a una llengua d’arena que s’endinsa un poc dins el canaló i que ben
prest queda integrat per l’exuberant vegetació boscosa que acostuma a créixer
en aquests indrets. Calascoves és un exemple extrem d’aquest fet. La platja
d’arena queda reduïda a una petita zona en forma de mitja lluna en els primers
metres de la vorera de l’aigua. No obstant això, l’atractiu principal de la
cala no està en les virtuts de les seves platges, sinó més aviat en el conjunt
paisatgístic i l’interès històric de les seves coves.
OBSAM
 |
 |
|
La necròpolis de
Calascoves és la més extensa de les necròpolis prehistòriques de l’illa i la
que va ser utilitzada durant més temps.
Cristòfol Veny va
analitzar les més de 90 coves documentades i en va establir tres tipus que
divergeixen en morfologia, aixovar funerari i cronologia però comparteixen el
seu caràcter d’espai d’enterrament col·lectiu.
Les coves de
tipus I són les més abundants, en trobem al voltant de 50 picades a les parts
més altes dels penyals de la cala. També són conegudes com hipogeus de planta senzilla
o de tipus “forn” per la seva planta arrodonida, sense divisions internes i
inferior a 20 m2. Tot i que són característiques del segon mil·lenni aC, algunes van perdurar fins ben
entrada l’època talaiòtica (850-550 aC).
Les de tipus II són les menys abundants i les trobem a
l’interior dels barrancs. Es tracta de coves i abrics naturals amb l’entrada
tancada per un mur ciclopi i van ser utilitzades entre el 1450 i el 850 aC.
El tipus III s’assignà
als grans hipogeus de planta complexa propìs del Postalaiòtic (550-123 aC). Tenen
un pati a l’entrada, portal rectangular i pilastres que separen l’espai
interior en diferents àmbits. Destaquen per la major variabilitat estructural i
la diversitat en els objectes associats a les inhumacions.
Paral·lelament a
l’ús de les coves de tipus III, Calascoves va funcionar com a fondejador dels
vaixells de mercaderies que arribaven a aquesta zona de l’illa. I, ja en època
romana, la Cova dels Jurats on encara es conserven una sèrie de inscripcions
llatines, va ser utilitzada com a santuari.
Panells informatius
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada